Fa ja uns quants anys que a casa convivim amb joves d’altres països amb qui compartim experiències, aprenem idiomes i altres aspectes culturals, i ens ajuden en la logística familiar relacionada amb els fills. Enguany ens ha visitat una noia alemanya d’uns vint-i-pocs anys i estudiant de ciències polítiques. Una jove que els primers dies d’estada ens va explicar que feia temps que havia pres la decisió de deixar de consumir productes d’origen animal i no tenia previst tornar-ho a fer. Aquest fet no ens va sorprendre, però no em vaig poder estar de preguntar-li els motius, i en fer-ho, ella em va respondre: pel planeta. La nostra “aupair” va deixar de menjar carn per a contribuir a mitigar la crisi climàtica, i jo no paro d’incorporar animals a qualsevol projecte agrícola on estic involucrat també pel mateix motiu. La bona notícia és que els dos compartim inquietuds ambientals i el màxim respecte per l’entorn i la societat actual, malgrat que la forma d’actuar d’un i altre és, d’entrada, radicalment diferent. 

Més enllà dels motius ètics relacionats amb el tracte entre tots els éssers vius que cohabiten a la Terra, i sobre els quals cada persona té la seva forma d’entendre’n les relacions i rols, m’atreveixo a pensar que també coincidim en l’interès per a tots ells i les seves formes d’existir. Vivim en una societat diversa on hi ha qui creu que diferenciar humans de la resta d’éssers vius és una incongruència, i per altra banda, hi ha qui creu que la cadena tròfica continua essent un dels principis bàsics sobre el qual es fonamenta la vida. En el meu cas, formo part del segon grup, tot i que entremig hi ha multitud de matisos que en el fons enriqueixen un debat cada dia més present. Fins i tot, hi ha molts punts en comú on segurament ens hi trobaríem moltes persones de pensaments diferents, com per exemple en acceptar que el model ramader altament intensiu configurat per animals confinats en edificis té uns costos ambientals difícilment assumibles a mitjà termini com demostren milers d’articles científics d’arreu del planeta. Per tant, una de les primeres conclusions compartides és que alimentar-se indiscriminadament de carn o altres productes d’origen “industrial”, i aquest aspecte inclou també els vegetals, no convé al planeta i probablement no ens convé a nosaltres com a persones que aspirem a dur un estil de vida saludable. En aquest sentit, estic convençut que cruspir-se un entrecot de vedella criada mitjançant el model “convencional” no presenta menys riscs ambientals que cruspir-se una “hamburguesa” vegana produïda a milers de quilòmetres a base de soja resistent al glifosat (transgènica). 

Conversant, els dos ens vam adonar que el desacord inicial perdia rellevància a mesura que anàvem desgranant els arguments a favor i en contra de la carn, fins a arribar a la pregunta clau: és bo o dolent consumir-ne?  O el que és el mateix, totes les pràctiques ramaderes contribueixen a potenciar la crisi climàtica? En aquest punt intento explicar-li perquè a la nevera de casa hi ha botifarres, hamburgueses, costelles de xai, i fins i tot algun entrecot en dates assenyalades. I perquè a la despensa hi pot trobar llet, mel o ous. I li explico també que no només li puc mostrar l’origen de cada un d’aquests productes (la majoria dels quals amb certificació ecològica), sinó que fins i tot la puc dur exactament al seu lloc de procedència i ensenyar-li la funció que cada animal realitza per a enfortir i preservar el medi, regenerant el sòl i l’entorn de forma totalment sostenible. 

Si bé, tal com podria fer ella en sentit contrari, podria fonamentar la meva opinió en qualsevol dels estudis realitzats arreu del planeta i fàcilment disponibles per a qualsevol internauta. Estudis que constaten que la ramaderia extensiva de pastura que inclou practiques regeneratives potencia que el sòl actuï com a embornal de carboni, protecció contra la desertificació i augmenti la prevenció d’incendis, decideixo bàsicament basar-me en la meva experiència agrícola com a observador, com a consultor i com a productor. Realment em sento més còmode explicant el que fem, perquè ho fem, i, gràcies al suport de diferents universitats, com ho mesurem. Nosaltres tenim animals per a gestionar la flora adventícia que competeix amb els nostres cultius i per a alimentar-los, utilitzem animals per a millorar la fertilitat i la microbiota del sòl, els utilitzem per a reduir el risc d’erosió, per a reduir la pressió de plagues i malalties, i, fins i tot, per a millorar la pol·linització i la producció de fruites i verdures. A les nostres finques ens agrada veure-hi abelles, porcs, gallines, ànecs, oques, cavalls, ovelles, vaques, i qualsevol espècie que ens ajudi a produir de forma sostenible utilitzant l’energia més renovable de totes, el sol i el miracle que es produeix quan els seus raigs de llum topen amb les plantes: la fotosíntesi. Quan els animals pasturen, seguint els criteris de la gestió regenerativa, potencien el creixement vegetal, i per tant, la captació de carboni atmosfèric. Un element que quan es troba al sòl, augmenta la capacitat productiva d’aquest, i, per tant, la capacitat de captació de més carboni. De fet, quan aquests cicles naturals apareguts fa milers d’anys es posen en marxa en una explotació, aquesta generalment captura més gasos d’efecte hivernacle dels que emet, en el nostre cas fins a 10 vegades més. Quan això no passa, quan els animals i les seves dejeccions no hi són, no és possible alimentar les plantes i mantenir-les en bon estat de salut sense utilitzar productes de síntesi química o productes naturals processats en una indústria amb una forta petjada de carboni associada, i alhora altament contraindicats si pretenem millorar la biodiversitat. 

En resum, sense animals al camp no es poden produir vegetals de forma sostenible, ja que quan trèiem elements del sistema generalment els hem d’acabar substituint per tecnologia i química, tal com hem fet els darrers setanta anys, a partir de la revolució verda. I només hi haurà animals al camp si formen part de l’ecosistema ambiental, social i econòmic de cada explotació, i per tant, i com fem fa gairebé dos milions d’anys, els aliments que generen formen part de la nostra dieta. De fet, el desenvolupament de l’espècie humana ha estat possible gràcies a la dieta omnívora, la qual ens ha permès reduir la mida de l’aparell digestiu i la mandíbula al llarg d’unes 75.000 generacions podent així dedicar més energia a altres òrgans com el cervell.

Quan ens pregunten per què produïm productes d’origen animal i vegetal, la nostra resposta és la mateixa que etzibem quan ens pregunten per què els consumin, i de fet, la mateixa que quan ens pregunten per què procurem adquirir només productes (animals i vegetals) fruit d’una agricultura regenerativa, respectuosa amb el medi i lliure de tòxics. La nostra resposta és sempre: per tenir cura del planeta i les persones que hi vivim.